“Cachai, hueón?”
Santiago de Chile, 12 gener.- Abans d’arribar a Santiago ja m’havien advertit: “Compte perquè els xilens parlen fatal, no entendràs res del que diuen”. Jo pensava que era una exageració, que al cap i a la fi tots compartim la llengua de Cervantes, així que tampoc podia ser tan difícil. Gran error. La gent jove de Santiago parla el que jo denominaria un dialecte estranyíssim del castellà, amb paraules i expressions pròpies molt complicades d’entendre de bones a primeres. Ahir em vaig posar a beure vodka amb ginger ale a les tres de la tarda amb la germana de la propietària del meu pis (que mentre no hi és li cuida el “departamento”) i dues amigues seves. Entre copa i copa, em van fer un màster avançat en dialecte xilé, tot i que era tanta la informació a processar que al final havia d’oblidar algunes de les coses que m’ensenyaven per fer lloc a nova informació en el meu cervell.
Seguir una conversa entre un grup de joves xilens és una odissea. Per començar, acaben infinitat de frases amb la paraula “hueón”, una “muletilla” procedent del vocable “huevón” que vindria a significar “tio”, tot i que ells la fan aparèixer en qualsevol context i per tant he assumit que té un valor universal. “Cachai” és una de les altres grans paraules, utilitzada també al final de les frases i que vindria a ser: “ho entens?”. També tenim “copete”, que es “tomar un trago”, és a dir, prendre alguna cosa per beure, “carretear” o “ir de carrete”, que és quedar el grup d’amics a casa d’algú per beure o fins i tot simplement sortir de parranda, “mina”, que significa “noieta”, ”mino”, que seria “noiet”…. i així podria estar-m’hi fins demà. En fi, que em sembla que hauré de sortir per la ciutat amb paper i boli perquè això serà més complicat del que semblava. Tot i això, després de 2 dies aquí ja li estic agafant el pols al tema, i crec que d’aquí uns dies no se m’escaparà cap expressió ni paraula.
Doncs res “hueons”, que això és tot de moment, jo me’n vaig a dinar que per la tarda tinc un “carrete” i altres coses per fer, ”cachai”? gs
Beijing no s’altera amb la meva arribada, però m’ensenya coses noves
Pekín, 10 ene (EFE).- Trist, pero cert. No sembla que res hagi canviat a la capital xinesa desde que vaig aterrar fa 72 hores. El nombrós col·lectiu local -17 milions d’autoctons, segons l’ultim recompte- ha mostrat una passivitat força alarmant quan es creua amb mi. Sincerament, m’esperava una altra cosa.
El tema es que la temperatura real esta sota zero i fa el que els meteorolegs defineixen clarament com “fred”. L’aire es sec i se’t tallen els llavis. Aixo provoca una moda fins ara desconeguda que podriem denominar “doble pantaló” i que consisteix en allo tan cutre de posarse dos pantalons, un sobre l’altre, per paliar el vent que refreda parts sensibles del cos. Cutre, pero cert.
Potser per aquest motiu, la meva activitat reproductora es nula. Encara no conec Pequin de nit, pero tinc esperances de fer-ho avui. El cert es que sortir al carrer quan es fosc fa una mica de mal rollo, perque el metro tanca a les 22hores aproximadament i els taxistes no entenen gairebe res d’anglès.
Com a dada genèrica, les cerveses xineses son de tamany considerable: l’estandard es de 600 ml, el doble que la coneguda “mitjana barcelonesa” i amb una graduacio de 10º, no apte per a sensibles.
(Seguirá ampliación, pero un altre dia).
Recién aterrizado
Caracas, 11 enero.- Caracas es enorme. Encajonada entre montañas de más de dos mil metro de altura, hasta el momento cubiertas por nubes la mayor parte del día, se presenta como una megalópolis en la que será difícil llegar a ubicarse. Caótica, desordenada, sucia… pero con un encanto caribeño difícil de explicar. Todo es nuevo, y el ritmo vital, mucho más calmado que en Barcelona, hace que tengan que pasar unos días antes de conseguir piso o una cuenta bancaria.
El viaje ha sido perfecto. Gracias a las gestiones del personal de Iberia en El Prat volé en primera clase! jeje. Un lujazo, vaya. Cuando te piden que elijas entre un Ribera del Duero o un Rioja para comer todo resulta más placentero… Justo cuando aterrizaba yo, también llegaban desde la selva las dos liberadas por las FARC. De hecho ahora mismo, mientras escribo estas líneas, todos los canales están transmitiendo en directo la rueda de prensa de Clara Rojas. A nivel informativo esto se presenta muy movido y muy emocionante!
Al aeropuerto vino a buscarme un taxista que, entre risas, me contó que hace dos meses llevó al grupo de rap “La excepción”, que estuvo de gira en Caracas. Se llama Héctor, y es el taxista “oficial” de la mayoría de los cerca de 20 becarios españoles que viven aquí. Eso facilita mucho las cosas, parece gente muy maja, y me están ayudando un montón.
El viaje desde el aeropuerto es largo, porque el avión llega a las afueras y después hay unos cuantos kilómetros hasta Los Palos Grandes, que es la zona donde de momento estoy vivieno. Abundan los carteles publicitarios del gobierno bolivariano, con lemas revolucionarios, al lado de vallas de cualquier multinacional. No deja de ser curioso. Sorprende un “Por ahora…” enorme, justo en el mismo espacio donde hace unos meses se leía “Rumbo al socialismo bolivariano”. En 1992, cuando Chávez intentó llegar al poder mediante un golpe de estado, la rendición la hizo en una mensaje televisado a la nación. Mucha gente considera que ese es el punto de partida de su popularidad, y en la declaración que hizo comentó que, lamentablemente, “por ahora” no se habían podido alcanzar los objetivos previstos. Al perder el referéndum sobre la constitución, Chávez ha recuperado aquella frase, y ahora aparece encima de un edificio, tamaño gigantesco, a la vista de todo aquel que entra en la ciudad.
Seguiremos informando… Abrazos caraqueños!!! mm.
-
Recent
-
Enllaços
-
Arxius
- Desembre 2008 (1)
- Novembre 2008 (2)
- Octubre 2008 (2)
- Setembre 2008 (3)
- Agost 2008 (3)
- Juliol 2008 (4)
- Juny 2008 (8)
- Maig 2008 (13)
- Abril 2008 (11)
- Març 2008 (10)
- Febrer 2008 (17)
- Gener 2008 (35)
-
Categories
-
RSS
RSS de les entrades
RSS dels comentaris