El segon dia a Campo Grande va començar ben aviat. A les 7 havíem d`estar al hall de l`hotel per tal d`anar a una de les fàbriques on maten les vaques i les esquarteren. La fàbrica en qüestió, de nom Independencia, va tenir un comportament sorprenent amb nosaltres, perquè no ens van deixar filmar ni fer fotos, perquè el que veuríem a dintre era “secret industrial”. O sigui, conviden un grup de periodistes i no en poden treure cap imatge.

Crec que no havia vist mai tot el procés que viu una vaca i el seu cos un cop arriben a la fàbrica. I no tinc moltes ganes de tornar-ho a veure, perquè impacta bastant. Primer, les fan passar d`una en una a un espai mínim on no es poden moure. Els hi posen una pistola hidràulica al cap i les deixen en coma al moment. Quan s`obre la porta lateral, cauen de cop i les pengen d`una pota a uns tres metres. Veure el procés amb la pistola ja és heavy, però el que ve a continuació encara ho és més: un cop penjades, les obren més o menys pel coll i ràpidament els hi col·loquen una manguera a dins per treure`n tota la sang. Després, amb un tall a l`altura del genoll comencen a treure la pell, deixant els òssos a la vista com si res. Quan per fi li treuen la pell, el següent es treure els ulls: els posen tots en una bossa de plàstic enorme, que quan la veus, t`agafa algo del fàstic que fa. I després, amb un altre tall obren la panxa dels animals i comencen a caure els intestins, el fetge i tot el que tinguin dins. I com que algunes encara tenen els nervis vius, veus com algunes parts de la vaca es van movent, mentre ella està sense cap òrgan i desquarterada. ECS!!! Tot el que segueix ja no és res de l`altre món: amb una serra elèctrica, la parteixen en dos i ja comencen a separar la seva carn en parts diferents. Però fins arribar a aquest punt, el tema costa de païr, t`agafen ganes de no menjar més carn mai més. Ja ens havien avisat abans d`entrar que si algú es marejava fàcilment, millor no entrés a dins. I d`allà vem anar al lloc on treballen amb la sang i els líquids que arriben des de la fàbrica. Litres i litres de sang, que es barregen amb la grassa en piscines diverses vegades per tal de ser reciclats. La grassa queda a dalt de les piscines i es torna gris i densa. La treuen amb camions i l`enterren en uns terrenys de la companyia. La sang se`n va a tres llacs artificials: al primer, la grassa queda a dalt també, al segon ja no n`hi ha tanta i quan arriba al tercer llac, ja s`ha convertit en aigua en un 94%. Finalment, acaba a un riu com a aigua. Un bon procés de reciclatge.

Al sortir de la fàbrica, vem anar en direcció a una finca, que estava a prendre pel cul. Sortint de la carretera, uns 45 minuts per camí de terra fins arribar a la “fazenda”, propietat d`una família…que té 7.500 hectàrees. Com que els meus càlculs de mesura mentalment sempre els faig comparant-ho amb camps de futbol, serien 7.500 camps de futbol. O sigui, 15.000 porteries. No tinc prou capacitat per imaginar-me tot això. No cal dir que la família és un dels primers productors de carn. I ha de ser bona, perquè són els que exporten a Carrefour a França, amb denominació d`origen.

Després de la xerrada tècnica del que feien amb els animals, on aquest cop vaig ser jo qui es va quedar sobat, i de veure com els fitxaven a la seva base de dades, va arribar l`hora de dinar: carn de la bona a la brasa. Estava més que bona, més que la del dia anterior. Totes les promeses internes de fer-se vegetarià i no menjar més carn, se`n van anar a la merda aviat al veure el que ens havien preparat. Sens dubte, la millor carn que he menjat mai, i de diferents tipus. El problema va venir a l`hora de marxar, perquè el llarg camí de terra va passar factura a la panxa de tants bots.

 La següent (i per sort última) parada era una granja d`inseminació artificial de vaques, la millor de Brasil. Ha rebut el premi a millor laboratori els tres últims anys i tenen clients de tot el món, que poden escollir a la carta el tipus de vaca que volen. Les tenen en catàleg i presumeixen de que la carn surt molt bona. Per si encara no estàvem prou tipus, ens van treure més menjar, estil “pica pica”, però per acabar de petar del tot. Ja al final, quan era fosc i marxàvem, vaig poder veure el millor cel estrellat que he vist mai. A 55 km de Campo Grande i tenint en un radi de 1.000 km només una o dues ciutats mínimament grans, el cel es podia veure sense cap tipus de contaminació. I mai havia vist tantes estrelles, realment era espectacular, n`hi havia milers, com mai n`havia vist. Llàstima que les càmeres digitals no arriben a poder fer una bona foto`d`un espectacle com aquest.

les fotos, a www.lacoctelera.com/hristopau