He trepijat el diable!!

Brasília, 24 maig. Fa gairebé un any, vaig poder fer un “face to face” amb Ramón Calderón, a qui vaig tenir a un pam literalment de la meva cara parlant amb mi. El Madrid acabava de guanyar l`ACB i ell va baixar als vestidors a felicitar els jugadors. Encara no sé com, però entre periodistes, fotògrafs i càmeres de tv, empentes, cops i sense espai per moure`t, vaig acabar just davant seu. Va ser breu, però vaig tenir la sort de poder-li fer 3 o 4 preguntes a un paio que no em queia gaire bé per ser qui era. Però me`n vaig endur una grata sorpresa, perquè em va atendre amb tota l`amabilitat del món i a més, em mirava als ulls quan parlava, no com acostuma a fer tota la gent quan parla amb la premsa que et parlen mirant tot el que tenen al voltant. Amb mi, Calderón va portar-se com un senyor, com és, i no m`amago que em vaig endur una grata impressió d`ell. Un moment que suposo que sempre recordaré, no deixava de ser una situació curiosa: el més pringat de tots els que hi havia al vestidor parlant amb la màxima autoritat que hi havia allà.

Ahir, i a milers de km del Palau Blaugrana, va ser un altre personatge qui em va fer canviar d`opinió. Un home que només havia vist per televisió i a qui li havia penjat l`etiqueta de diable número u. No crec que gaire més gent sigui més odiada i polèmica al món que ell: Hugo Rafael Chávez Frías, president de Veneçuela.

Chávez és un tipus curiós, de qui mai pots saber què farà i fa anar tot el seu equip de bòlit, perquè canvia de plans cada 5 minuts. Quan tots els presidents d`Amèrica del Sud ja havien marxat de Brasília després de participar a la cimera de caps d`Estat, ell encara estava allà,amb rumors que es quedaria a dormir i no marxaria fins l`endemà. Als voltants de les cinc de la tarda, es va presentar davant de l`edifici de Record TV, on participaria en un programa que seria emès al mateix temps a Veneçuela. Després d`haver-me quedat sobat literalment pel cansanci acumulat esperant a míster Hugo una estona abans, finalment la comitiva oficial va arribar. L`havia vist al matí de lluny durant la cimera, però ara realment el tenia al davant. No hi havia gaire seguretat per ser ell ni tampoc gaires periodistes. Només baixar del Mercedes em va caure bé: quan va veure que l`estàvem esperant, en to xuleta i sobrat diu: “Qué tal, cómo les va? Hablan ustedes portuñol?” Em vaig descollonar, perquè ho va dir amb un to que només ell pot fer. Primer va contestar a una pregunta sobre la seva valoració de la cimera i després, va fer el gest de marxar que tenia pressa per anar al programa. Fins que, quan ja anava camí de l`edifici, la periodista que tenia a la meva esquerra (d`O`Globo) li va preguntar sobre les FARC. Al sentir-ho, es va girar i va anar a parar justament davant dels meus morros. Hugo Chávez en persona a menys d`un pam meu, sense segurates entre nosaltres i amb fotògrafs i càmeres espitjant tant des del darrere que semblava que acabaria menjant-me`l. Apretaven tant que en un moment per no caure, vaig haver de moure el peu i el vaig trepitjar sense voler. Collons, acabava de trepitjar el diable, que ni se`n va adonar crec, estava massa ocupat entrant a la seva salsa, començant a parlar d`altres països. Tenia a Chávez tan a prop que era impossible que la seva cara m`entrés completa dins de l`objectiu de la càmara de vídeo.

En persona la veritat és que impressiona bastant més que per televisió. És la prova científica que l`home prové dels monos. No m`havia fixat mai en la berruga que té a la part dreta del seu front ni l`enorme forat que té entre les dents, que no crec que a un dentista li costés molt arreglar. Físicament, sembla una mole, però després em van dir el secret: porta armilla antibales, i per això és tan ample. Amb la seva americana blava i un minipin amb la bandera de Veneçuela es va passar el dia amunt i avall, sempre captivant pel discurs a tothom amb qui es creua. Mes enllà de si estàs d`acord o no, et sap enamorar quan parla, per més lleig que sigui ell. Però t`acaba seduïnt amb tota la parrafada que et deixa anar, sembla impossible no creure`l. Van ser uns 4 minuts, però tants segons amb ell davant són inesborrables. El que em xoca és que tanta armilla antibales i tanta comèdia i jo o qualsevol que hi hagués per allà li hagués pogut fer qualsevol cosa. Els segurates, que no eren tants, estaven al darrere (normalment formen dos cercles al seu voltant), però ell va venir cap a nosaltres i els goril·les es van quedar darrere. Massa distància per evitar qualsevol atac o agressió, tot i que a Brasília, difícilment algú es prendria la molèstia. De totes maneres, mentre amb una mà tenia la càmera de vídeo, amb l`altre vaig intentar buscar la de fer fotos a la butxaca, però no em vaig atrevir: estava massa aprop d`ell, a menys de mig metre, com per posar-te a buscar algo a la butxaca i que ho veiés algú de seguretat. No cal jugar-se tampoc el tipus per fer-li una foto al gran Hugo davant dels morros.

Quan va marxar, m`havia causat tanta bona impressió que vaig voler aplicar una de les principals lleis periodístiques que t`ensenyen a la facultat: cal contrastar les fonts. Així que un cop acabada la meva missió “chavista”, a petar-la una bona estona amb dues persones que el coneixen bé. Una d`elles fa 16 anys que el coneix després d`haver viscut a Veneçuela i Chávez el defineix com “el filósofo”, perquè és un periodista argentí que deixa anar una bona parrafada quan parla. L`altre, un veneçolà que Chávez es para cada cop que el veu. Sense anar més lluny, quan va marxar de davant meu per entrar a l`edifici, ell estava a les escales estratègicament situat i li va deixar anar un: “señor presidente, sólo un par de preguntas…”. I Chávez, a la meitat de les escales, es va parar 5 min més a parlar amb ell. No tothom pot dir-ho això! Tots dos són periodistes d`EFE aquí a Brasil.

Chávez amb 2 companys meus: responent a les preguntes d`Omar Lugo i sent fotografiat per Antonio Lacerda, tots dos d`EFE


Me`l van definir com un tiu molt intel·ligent i amb una gran memòria, és capaç de recordar cares i petits detalls per molt llunyanys que siguin en el temps. I com a persona, un seductor amb la paraula, algú amb qui no seria cap problema anar de festa o anar a prendre algo. Ara bé, com a president ja és un altre tema, on tot se li ha acabat escapant de les mans.
Encara que ideològicament no comparteixi res amb ell ni mai ho arribi a fer, Hugo Chávez no deixa de ser el puto amo. Fa el que li rota i és capaç de crear una confusió allà on va que espanta. Ho he viscut aquests dies a Brasília. Ningú sap res de la seva agenda, ni el seu ambaixador, ni els seus caps de premsa. Pot tenir uns plans preparats que els canviarà quan vulgui. Va començar quan estava previst que arribés dijous a la nit: ho va fer amb Hugo Morales a les 4 de la matinada. I va acabar que havia de quedar-se una nit més a Brasília: a quarts de vuit, des de la sala de premsa del palau d`Itamaraty, veia passar jo mateix la seva comitiva camí de l`aeroport. Pel mig, infinitats de rumors sobre on va i què fara, sobre si parla o no, que mai ningú sap si seran així o canviaran de plans. Però el diable és així, defensant una ideologia que ni ell se la creu però guanyant adeptes sempre en el cos a cos, que és quan millor sap moure`s per la seva facilitat de paraula. A mi l`amic Hugo m`ha caigut bé, simplement. I a més, he tingut l`honor de trepitjar-lo, algo que George Bush i els EUA porten molts anys intentant…i encara no ho han aconseguit!

www.lacoctelera.com/hristopau